The beauty must be possible

Els ceramistes catalans Jordi Marcet (1949) i Rosa Vila-Abadal (1950) van iniciar els seus estudis de ceràmica a l’escola Massana i els estudis de disseny a l’escola Eina. El 1967 van treballar al taller dels ceramistes Jordi Aguadé i Jordi Ancil. Posteriorment, funden diversos tallers conjuntament amb altres ceramistes: Am Terrissaires (1969), on treballen la contemporanización de les formes i la tècnica de la ceràmica popular catalana, i l’au Cal·ligràfica (1973), on inicien el treball amb el gres i el disseny de peces d’ús quotidià. A partir de l’any 1977, els dos artistes decideixen fundar per separat el taller Quart Creixent, on continuaran la feina amb el gres i el disseny de peces utilitàries. És a partir del 1989, que Jordi Marcet i Rosa Vila-Abadal emprenen la seva carrera artística com ceramistes exposant les seves peces en galeries i museus d’Europa i en països com el Brasil i el Japó. Els artistes treballen les seves peces amb gres blanc a alta temperatura i amb colors de confecció pròpia. Sense abandonar el signe distintiu que caracteritza les seves peces, i que els singularitza com a artistes, Jordi Marcet i Rosa Vila-Abadal han iniciat una nova etapa creativa que dóna pas a una reflexió contemporània més abstracta, fregant el límit del que escultòric, però mantenint-se sempre en l’acurat treball de la forma i el dibuix, i sense allunyar-se mai del que configura l’essència de la seva obra i els defineix com a artistes: la ceràmica.
Mantinc molt viu el record de la primera vegada que vaig conèixer a Jordi Marcet i Rosa Vila-Abadal, i el de les sensacions que vaig tenir en contemplar per primera vegada la seva obra. Me’ls van presentar com “uns artistes que treballen amb la ceràmica”. Llavors, en aquella època, jo no sabia res de la ceràmica artística.
Bé, tenia uns coneixements molt vagues i confusos, únicament identificava els ceramistes com una gent que treballava amb l’argila, uns artesans que feien peces molt belles que després un podia utilitzar. Reconeixia, intuïtivament, el valor d’aquelles peces modelades a mà, acuradament treballades amb el torn, i res més. El record i la sensació d’aquella primera trobada és tan viu perquè a partir d’aquell moment vaig conèixer realment la ceràmica, vaig aprendre a entendre-la i sobretot a estimar-la. Han estat hores, dies i anys de llargues xerrades amb els artistes, de contemplar el treball del dia a dia, formulant moltes preguntes, rebent múltiples respostes, aprenent i redescobrint les infinites possibilitats d’expressió que s’amaguen darrere de la ceràmica. De l’obra de Jordi Marcet i Rosa Vila-Abadal, d’entrada a un li sorprèn la força del dibuix i del color de les peces. És el primer impacte. No és molt usual trobar ceramistes que tractin tan profusament la part pictòrica de la ceràmica, encara que a Catalunya, la ceràmica tradicional ja era molt pintada. Tots dos artistes han confessat sempre que vesteixen les seves peces amb una segona pell (un fet singular a la ceràmica, que tendeix a ser molt escultòrica o matèrica) i que lluny de semblar un afegit a la forma, un simple suport, aquesta pell folra la peça per arribar a fondre amb la forma i crear un tot. Aquesta comunió forma-dibuix ha estat sempre un signe distintiu en la seva obra. Encara que passin els anys, en contra de qualsevol canvi fruit de l’evolució com a artistes, un sempre reconeixerà l’obra de Jordi Marcet i Rosa Vila-Abadal.

La pell embolica la forma, que també sorprèn. Sorprèn que al llarg dels anys, i després de la constant evolució com a artistes, les seves peces encara mantinguin una certa ambigüitat, desconcertant moltes vegades, pel que fa a la forma. Les seves peces tracen subtilment una fina i invisible línia divisòria (sempre franquejable) entre l’escultura i el sentit útil. Un plat, un bol, una ampolla, una urna … quan un contempla cada peça no pot deixar de qüestionar-se en quina part de la línia es troba, i d’aquí sorgeix l’ambigüitat: de vegades voldrem recrear-se únicament en la senzilla contemplació de la ceràmica, que la veurem com una escultura, de vegades tindrem el desig impulsiu de tocar-la i utilitzar-la, per què veurem reflectida en ella la quotidianitat d’un bell recipient. Aquesta sensació només la pot despertar una de les premisses dels dos artistes: “Una peça ha de ser bella, però al seu torn possible”, i un treball exhaustiu i depurat en el disseny de cada peça, en la qual no hi ha lloc per a la improvisació , cadascuna està pensada, estudiada i discutida abans de realitzar-la; el treball en equip, la complicitat i la compenetració artística no dóna cabuda a l’error ni a la sorpresa.
I molt abans que el color i el dibuix ha la forma, i en la forma resideix la matèria, que és el principi de totes les coses. Els dos artistes treballen amb gres blanc a alta temperatura i sense torn, realitzant les peces amb motlles que els permet més llibertat en el disseny i la creació. Aquí jeu el fet que, tota la seva obra artística desprengui subtilesa, elegància, depuració en les formes i sobrietat en les línies, allunyant cada peça del tractament tosc de la matèria per a conferir-li una “aparent” fragilitat. Alhora, com alquimistes, elaboren els seus propis colors d’una forma artesanal amb pigments i minerals naturals. El color és una part essencial en la seva obra. Aquests, moltes vegades impossibles, difícils d’identificar, sempre revesteixen la peça amb una iconografia molt particular. Les formes geomètriques, els animals, l’home i un to narratiu present en gairebé totes les peces, esdevenen símbols transformats del món interior de els artistes, símbols que conviden a la reflexió, de vegades a la denúncia, en despertar del sentit crític, a l’humor, a la ironia, a la complicitat o la tendresa. Al llarg de la seva obra el leitmotiv ha estat sempre la modernitat, el segle que vivim, l’ara, utilitzant sempre un llenguatge contemporani, bé sigui per reinterpretar altres cultures i altres temps, bé sigui per mostrar-nos les petites coses de cada dia o la incertesa del futur.
Actualment, i com a conseqüència lògica de l’evolució personal i artística, Jordi Marcet i Rosa Vila-Abadal, inicien una nova etapa en la seva obra amb peces molt més abstractes, de marcada aparença
escultòrica, més complexes conceptualment, però sense abandonar els preceptes que marquen la seva trajectòria com a artistes i sense abandonar la seva passió: la ceràmica.

 

Eva Rodríguez
Keramik Magazine Europa, R 3/2007
Germany