ORIGINS, THE LIGHT OF DARKNESS

La llum de la foscor

On és l’origen? Partint de la incertesa, del voler saber el perquè i el com, en  un intent de donar algun sentit a la nostra existència, els artistes Jordi Marcet i Rosa Vila-Abadal presenten “La llum de la foscor”. Amb la ceràmica com a vehicle d’expressió artística i a través d’una mirada plenament contemporània els artistes ens desvetllen la resposta a totes les nostres preguntes amb una posada en escena marcada profundament per la sobrietat, la serenor i el joc de clarobscurs. La instal·lació de grans plafons ceràmics pauten un recorregut conceptual per “diversos” estadis de la creació en una espècie de viatge iniciàtic a la descoberta de l’origen de la Terra, de l’Home i de l’Art.

On és l’origen? El viatge s’inicia en la foscor i el silenci. Un silenci compassat pel so de la bella melodia que Eleni Karaindrou composà per a la banda sonora de La mirada de Ulisses, de Theo Angelopoulous. El so del silenci marcarà l’inici i guiarà la cadència dels passos en un recorregut físic i espiritiual a la recerca incansable de respostes que donin sentit a la nostra existència. Una llum molt tènue, gairebé imperceptible a l’inici, que gradualment semblarà fer-se més intensa, il·lumina, dirigeix i centra la mirada exclusivament en allò essencial. Tot el demés resta a la penombra.

Partim. Quatre plafons verticals, de dimensions descomunals, un primer estadi que simbolitza la foscor absoluta, el res, el buit materialitzat en diminutes peces ceràmiques gresificades, de negre mat i de tacte vellutat. Són petites pinzellades nervioses que tenyeixen una immensa tela, un quadre impressionista esquitxat només per petits traços de color escampats aleatòriament: neix la llum. Seguim, i malgrat que encara predomini el negre, la foscors, de les humitats que flueixen de les aigües estancades en petits recipients ceràmics, la terra, s’intueixen ja els primers indicis de vida vegetal: formes primitives, volums, els primers colors, petits punts elementals de blanc, verd, vermell i groc. Una llum encara molt feble emblocalla suaument els contorns de les peces. L’aparició de vida vegetal dóna pas a l’esclat del color. La foscor ara sembla retirar-se tímidament en un segon pla per donar protagonisme a la llum i mostrar l’esplendor de la naturalesa, representada en un tercer estadi per la multiplicitat de petites peces ofegant-se per l’espai: l’exhuberància de les formes orgàniques, coronades de colors vibrants, verds i vermells, ens fan partíceps d’un moment nou. S’intueix el canvi. Ens ho apunta un quart estadi representat per un mar de dits, dits amb forma femenina que semblen balancejar-se sinuosament amb el vent, un tapís blanc de veus silenciades que apunten el camí i ens conviden a l’acció. S’acosta el final, i en ell, la resposta clara a les nostres incerteses. Suspès, com si flotés, un gran plafó culmina el pelegrinatge. La intensitat de la llum i els colors suaus desdibuixen les formes, i un desig inconscient ens empeny a sortir de la penombra i a apropar-nos per veure-hi amb claredat. Només observant de prop en descobrim el miracle: un immens retaule recobert de petites cares, un tencaclosques de formes triangulars encaixades perfectament que semblen surar d’un indret molt fosc i profund cap a la superfície. Moltes cares, enganyosament clonitzades, amb trets no gaire definits encara, que se’ns manifesten amb els ulls closos en un posat serè. Les cares són en realitat una de sola i anuncien un futur no gaire llunyà: el naixement d’un home nou. Un home nou que encara ha de venir, però que ja hi és, en ànima.

La llum de la terra

…i reprenem els passos  per contiuar el viatge, el nostre, a la recerca de l’Home Nou, nosaltres. Units per l’eix VIDA, aquell trencaclosques de cares infinites que sorgí de la foscor, amb els ulls closos encara, s’emmiralla ara tot descobrint en el seu reflex el color, un calidoscopi de petites cares triangulars multiplicant-se infinitament amb els ulls molt oberts, aguaitant expectants, arribar al final del camí anunciat. Rere elles s’aixeca desafiant una paret completament blanca, un mur que ens obliga a aturar la cadència dels nostres passos davant l’entrada al descobriment de quelcom nou.

Rere el mur. La llum. Els nostres ulls, avessats a la foscor d’abans, contemplen un mural d’infinites cares, petites semicircumferències de trets definits, fesomies diverses, multiplicitat individualitzada. Cada peça sóc “jo”, és “aquell”, o “l’altre”, és un “nosaltres”, i totes semblen apuntar amb la mirada el nostre destí final.

Partim. En un camí blanc de llum, els nostres passos, acompassats per l’eterna melodia melangiosa, seran guiats en el despertar de la consciència. Sis esferes flanquejen el camí de llum. D’una amb una les sis esferes, de color porpra i tacte setinat, coronades per un delicat i minuciós treball de fang, s’erigeixen exultants per mostrar els nostres símbols. En reconeixem els conceptes creats per nosaltres mateixos. Hi veiem reflectits els nostres sentiments quan contemplem un curull de cors i delicades boquetes innocents xiuxiuejant; ens identifiquem  amb un grup, una tribu, una bandera d’entre totes les que coronen la segona esfera; la nostra mirada acaricia la paraula, el desig de comunicar simbolitzat per un colofó de lletres, i amb les mans resseguim la ciència, esculpida graciosament per un ball de números; el darrer petit univers conceptual culmina amb un hiperrealista bodegó d’elements, símbol tots ell del progrés: la tecnologia. I en el camí de la raó, paral·lelament els conceptes esdevenen una passió materialitzada en forma d’ofrena: sentiments i emocions; religons, fe i creences; tribus, pobles, cultures; paraules, lletres, comunicació; ciència i saber; tecnologia, modernitat i progrés… tots ells sobre un firmament d’estrelles. Un univers minimitzat amb delicat traç.

Seguim. El camí de llum condueix el nostre pas incasable vers el final del viatge. Imponent, un gran retaule s’aixeca davant la nostra mirada encegada. Blanc sobre blanc, una silueta humana, asexuada, sembla definir el seu contorn a través de la llum. Astorats,  no podem fer altra cosa que fixar els nostres ulls en l’aurèola i sentir un cert desassossec. En el despertar de la consciència descobrim  l’arribada de l’Home Nou. Ens descobrim. Som nosaltres.