Els ceramistes catalans Jordi Marcet (1949) i Rosa Vila-Abadal (1950) van iniciar els estudis de ceràmica a l’escola Massana, i els de disseny a l’escola Eina, ambdues a Barcelona. El 1967 van treballar al taller dels ceramistes Jordi Aguadé i Jordi Ancil. Posteriorment, van fundar diversos tallers conjuntament amb altres ceramistes; el primer va ser Am Terrissaires (1969), on van treballar la contemporaneïtzació de les formes i la tècnica de la ceràmica popular catalana; després L’au Cal·ligràfica (1973), on van iniciar el treball amb el gres i el disseny de peces d’ús quotidià. A partir del 1977, els dos artistes decideixen fundar per separat el taller Quart Creixent i van continuar el treball amb el gres i el disseny de peces utilitàries. A partir del 1989 Jordi Marcet i Rosa Vila-Abadal van emprendre la seva carrera artística com a ceramistes exposant les seves peces a galeries i museus d’arreu d’Europa i a països com Brasil i Japó. Des de llavors, els artistes treballen les seves peces amb gres blanc d’alta temperatura i amb colors de confecció pròpia. Sense abandonar el tret distintiu que caracteritza les seves peces i que els singularitza com a artistes, Jordi Marcet i Rosa Vila-Abadal actualment desenvolupen una nova etapa creativa que ha desembocat en una reflexió contemporània més abstracte, en la qual les peces “coquetejen” amb l’àmbit més escultòric, tot i que continuen mantenint sempre l’acurat treball de la forma i el dibuix, trets que configuren l’essència de la seva obra i els defineix.

D’entrada, de l’obra de Jordi Marcet i Rosa Vila-Abadal a un li sobta la força del dibuix i el color de les peces. Sempre. És el primer impacte. No és gaire usual trobar ceramistes que tractin tan profusament la part pictòrica de la ceràmica, malgrat que, a Catalunya, la ceràmica tradicional ja era molt pintada. Al llarg de bona part de la seva obra, els dos artistes han confessat sempre que vesteixen les seves peces amb una segona pell (un fet singular en la ceràmica, que tendeix a ser molt escultòrica o matèrica) i que lluny de semblar un afegit a la forma, un simple suport, aquesta pell folra la peça per arribar a fondre’s amb la forma i crear un tot. Aquesta comunió forma-dibuix ha estat sempre un signe distintiu en la seva obra. Malgrat que passin els anys, en contra de l’inevitable canvi en la mirada artística, fruit de l’evolució com a creadors, hom sempre reconeixerà l’obra de Jordi Marcet i Rosa Vila-Abadal. La pell embolcalla la forma, que també sorprèn. Sorprèn que al llarg dels anys, i si resseguim la seva obra, les peces encara avui mantinguin una certa ambigüitat, desconcertant moltes vegades, pel que fa a la forma. Les seves peces han traçat sempre subtilment una fina i invisible línia divisòria (frontera que ja han franquejat) entre l’escultura i el sentit útil de la peça. Un plat, un bol, una botella, una caixa, una urna… quan l’espectador contempla cada peça no pot deixar de qüestionar-se en quin cantó de la línia es troba, i d’aquí sorgeix l’ambigüitat: a vegades voldrem recrear-nos únicament amb la senzilla contemplació de la ceràmica, que la veurem com una escultura, a vegades tindrem el desig impulsiu de tocar-la i utilitzar-la, perquè hi veurem reflectida la quotidianitat d’un bell recipient. Aquesta sensació només la pot despertar una de les premisses dels dos artistes: “ Una peça ha de ser bella, però alhora possible”, i un treball exhaustiu i depurat en el disseny de cada peça, en la qual no hi ha lloc per a la improvisació, cada una està pensada, estudiada i discutida abans de realitzar-la; el treball en equip, la complicitat i la compenetració artística no ha donat mai cabuda a l’error ni a la sorpresa.

Els dos artistes han treballat sempre amb gres a alta temperatura i sense torn, i elaboren les peces amb motlles que els permet més llibertat en el disseny i la creació. Per aquest motiu tota la seva obra artística despren subtilesa, elegància, depuració en les formes i sobrietat en les línies que allunya cada peça del tractament tosc de la matèria i hi confereix una “aparent” fragilitat. Com vertaders alquimistes, els artistes elaboren els seus propis colors

artesanalment amb pigments i minerals naturals. El color és una part essencial en la seva obra. Aquest, moltes vegades impossible, difícil d’identificar, sempre revesteix la peça amb una iconografia molt particular. Les formes geomètriques, els animals, l’home i un to narratiu present en moltes de les seves peces obres, esdevenen símbols transformats del món interior dels artistes, símbols que conviden a la reflexió, a vegades a la denúncia, al despertar del sentit crític, a l’humor, a la ironia, a la complicitat o a la tendresa. Al llarg de la seva obra el leit-motive ha estat sempre la modernitat, el segle que vivim, l’ara, i han utilitzat sempre un llenguatge contemporani, sigui per reinterpretar altres cultures i altres temps o per mostrar-nos les petites coses de cada dia o la incertesa del futur.

Amb Orígens, Jordi Marcet i Rosa Vila-Abadal enceten una nova etapa dins la seva obra amb peces molt més abstractes, més complexes conceptualment, de marcada aparença escultòrica, que juguen també amb el món pictòric, i amb un discurs artístic modern i compromès.

Orígens neix amb la voluntat de conduir-nos cap a la descoberta de nosaltres mateixos. Amb la ceràmica com a vehicle d’expressió artística, la reflexió sobre l’origen ens remet al passatge bíblic del Gènesi; a través d’una mirada plenament contemporània, els artistes ens desvetllen la resposta a totes les nostres preguntes existencials amb una posada en escena marcada profundament per la sobrietat, la serenor i el joc de clarobscurs i el llenguatge contemporani. Tota la instal·lació està formada per grans plafons ceràmics que pauten un recorregut material i conceptual a l’espectador per “diversos” estadis de l’existència, en una mena de viatge iniciàtic a la descoberta de l’origen de la Terra, de l’Home i de l’Art.

On és l’origen? Nosaltres, espectadors, iniciem el viatge en la foscor i el silenci. Un silenci compassat pel so de la bella melodia que Eleni Karaindrou composà per a la banda sonora de La mirada de Ulisses, de Theo Angelopoulous. El so del silenci marcarà l’inici i guiarà la cadència dels passos en un recorregut físic i espiritiual a la recerca incansable de respostes que donin sentit a la nostra existència. Una llum molt tènue, gairebé imperceptible a l’inici, que gradualment semblarà fer-se més intensa, il·lumina, dirigeix i centra la mirada exclusivament en allò essencial. Tot el demés resta a la penombra.

Partim. Quatre plafons verticals, de dimensions descomunals, un primer estadi que simbolitza la foscor absoluta, el res, el buit materialitzat en diminutes peces ceràmiques gresificades, de negre mat i de tacte vellutat. Són petites pinzellades nervioses que tenyeixen una immensa tela, un quadre impressionista esquitxat només per cinc petits traços de color escampats aleatòriament: neix la llum. Seguim, i malgrat que encara predomini el negre, la foscor, de les humitats que flueixen de les aigües estancades en petites safates de ceràmica, s’intueixen ja els primers indicis de vida vegetal: formes primitives, volums, els primers colors, petits punts elementals de blanc, verd, vermell i groc. Una llum encara molt feble embolcalla suaument els contorns de les peces. La incipient aparició de vida vegetal dóna pas a l’esclat del color. La foscor ara sembla retirar-se tímidament per donar protagonisme a la llum i mostrar l’esplendor de la naturalesa, representada en un tercer estadi per la multiplicitat de petites peces ofegant-se per l’espai: l’exhuberància de les formes orgàniques, coronades de colors vibrants, verds i vermells, ens fan partíceps d’un moment nou. S’intueix el canvi. Ens ho apunta un quart estadi representat per un mar de dits, dits amb forma femenina, que semblen balancejar-se sinuosament amb el vent, un tapís blanc de veus silenciades que sacsegen el nostre esperit: ens apunten el camí i ens conviden a l’acció. S’acosta el final?, la resposta clara a les nostres incerteses?. Continuen els nostres passos que es fonen en el camí de feltre negre. Totes les peces semblen flotar davant nostre; un gran plafó suspès ingràvid culmina el pelegrinatge. La intensitat de la llum i els colors suaus desdibuixen les formes, i un desig inconscient ens empeny a sortir de la penombra i a apropar-nos per veure-hi amb claredat. Només observant de prop descobrim un immens retaule recobert de petites cares, un tencaclosques de formes triangulars encaixades perfectament que ascendeixen cap a la superfície de l’indret fosc i profund que hem deixat enrere. Moltes cares, enganyosament clonitzades, tessel·les amb trets no gaire definits encara que se’ns manifesten amb els ulls closos en un posat serè. Totes les cares són en realitat una de sola i anuncien un futur no gaire llunyà: el naixement d’un home nou.

I reprenem els passos per contiuar el viatge, el nostre, a la recerca del futur, a la descoberta de la consciència, guiats ara per la llum d’un camí de feltre blanc. El trencaclosques de cares infinites que sorgí de la foscor, amb els ulls closos encara, contraposa la seva imatge a la part oposada del mur, i descobrim en el seu reflex el calidoscopi de petites cares triangulars que es multipliquen infinitament amb els ulls molt oberts i aguaiten expectants arribar al final del camí. Un gran mur s’aixeca desafiant. Una paret completament blanca, que ens obliga a aturar el pas davant l’entrada al descobriment de quelcom nou.

Rere el mur, hi ha llum. Els nostres ulls, avessats a la foscor d’abans, contemplen un mural d’infinites cares, petites semicircumferències de trets definits, fesomies diverses, multiplicitat individualitzada. Cada peça sóc “jo”, és “aquell”, o “l’altre”, és un “nosaltres”, “societat”, i totes fixen la mirada cap al nostre destí final.

Partim de nou. En un camí blanc de llum, els nostres passos, acompassats per l’eterna melodia melangiosa, són guiats en el despertar de la consciència. Sis esferes flanquejen una banda del camí de llum. D’una en una, les sis esferes, de color porpra i tacte setinat, coronades per un delicat i minuciós treball de fang, s’erigeixen exultants per mostrar els nostres símbols. Ara que ja hem pres consciència en el nostre viatge, reconeixem els conceptes creats per nosaltres mateixos. Hi veiem reflectits els nostres sentiments quan contemplem un curull de cors i delicades boquetes innocents xiuxiuejant; ens identifiquem amb un grup, una tribu, una frontera, una bandera d’entre totes les que coronen la segona esfera; la nostra mirada acaricia la paraula, el desig de comunicar simbolitzat per un colofó de lletres; i amb les mans resseguim la ciència, esculpida graciosament per un ball de números; el darrer sisè petit univers simbòlic culmina amb un hiperrealista bodegó d’elements que són símbol del progrés i la tecnologia. A l’altra banda del camí de llum, els conceptes simbolitzats en esferes esdevenen una ofrena materialitzada: sentiments, emocions, amor; religons, fe i creences; tribus, pobles, cultures; paraules, lletres, comunicació; ciència i saber; tecnologia, modernitat i progrés… tots dipositats sobre safates d’un firmament d’estrelles. Un microunivers dibuixat amb delicat traç.

Seguim. El camí de llum condueix el nostre pas incasable vers el final del viatge. Imponent, un gran retaule s’aixeca davant la nostra mirada encegada. Blanc sobre blanc, les petites cèl·lules de fang formen una silueta humana, asexuada, que defineix el seu contorn a través de la llum. Astorats, no podem fer altra cosa que fixar els nostres ulls en l’aurèola i sentir un cert desassossec. En el despertar de nostra consciència descobrim l’arribada de l’Home Nou. Ens descobrim. Som nosaltres.

Durant el nostre periple uns ulls sotjaven. Enmig de la instal·lació, un gran cercle replè d’ulls. La penetrant mirada de les mirades de les nombroses peces increiblement idèntiques topen amb la nostra, ara més sàvia, i el cercle, perfecte, ens infon un estat de pau en l’ànima, una sensació d’infinit, a la fi.

Eva Rodríguez
Ceramics Art and Perception, 79
2009