Els ceramistes catalans Jordi Marcet (1949) i Rosa Vila-Abadal (1950) van iniciar els estudis de ceràmica a l’escola Massana, i els de disseny a l’escola Eina, ambdues a Barcelona. El 1967 van treballar al taller dels ceramistes Jordi Aguadé i Jordi Ancil. Posteriorment, van fundar diversos tallers conjuntament amb altres ceramistes; el primer va ser Am Terrissaires (1969), on van treballar la contemporaneïtzació de les formes i la tècnica de la ceràmica popular catalana; després L’au Cal·ligràfica (1973), on van iniciar el treball amb el gres i el disseny de peces d’ús quotidià. A partir del 1977, els dos artistes decideixen fundar per separat el taller Quart Creixent i van continuar el treball amb el gres i el disseny de peces utilitàries. A partir del 1989 Jordi Marcet i Rosa Vila-Abadal van emprendre la seva carrera artística com a ceramistes exposant les seves peces a galeries i museus d’arreu d’Europa i a països com Brasil i Japó. Des de llavors, els artistes treballen les seves peces amb gres blanc d’alta temperatura i amb colors de confecció pròpia. Sense abandonar el tret distintiu que caracteritza les seves peces i que els singularitza com a artistes, Jordi Marcet i Rosa Vila-Abadal actualment desenvolupen una nova etapa creativa que ha desembocat en una reflexió contemporània més abstracte, en la qual les peces “coquetejen” amb l’àmbit més escultòric, tot i que continuen mantenint sempre l’acurat treball de la forma i el dibuix, trets que configuren l’essència de la seva obra i els defineix.
D’entrada, de l’obra de Jordi Marcet i Rosa Vila-Abadal a un li sobta la força del dibuix i el color de les peces. Sempre. És el primer impacte. No és gaire usual trobar ceramistes que tractin tan profusament la part pictòrica de la ceràmica, malgrat que, a Catalunya, la ceràmica tradicional ja era molt pintada. Al llarg de bona part de la seva obra, els dos artistes han confessat sempre que vesteixen les seves peces amb una segona pell (un fet singular en la ceràmica, que tendeix a ser molt escultòrica o matèrica) i que lluny de semblar un afegit a la forma, un simple suport, aquesta pell folra la peça per arribar a fondre’s amb la forma i crear un tot. Aquesta comunió forma-dibuix ha estat sempre un signe distintiu en la seva obra. Malgrat que passin els anys, en contra de l’inevitable canvi en la mirada artística, fruit de l’evolució com a creadors, hom sempre reconeixerà l’obra de Jordi Marcet i Rosa Vila-Abadal. La pell embolcalla la forma, que també sorprèn. Sorprèn que al llarg dels anys, i si resseguim la seva obra, les peces encara avui mantinguin una certa ambigüitat, desconcertant moltes vegades, pel que fa a la forma. Les seves peces han traçat sempre subtilment una fina i invisible línia divisòria (frontera que ja han franquejat) entre l’escultura i el sentit útil de la peça. Un plat, un bol, una botella, una caixa, una urna… quan l’espectador contempla cada peça no pot deixar de qüestionar-se en quin cantó de la línia es troba, i d’aquí sorgeix l’ambigüitat: a vegades voldrem recrear-nos únicament amb la senzilla contemplació de la ceràmica, que la veurem com una escultura, a vegades tindrem el desig impulsiu de tocar-la i utilitzar-la, perquè hi veurem reflectida la quotidianitat d’un bell recipient. Aquesta sensació només la pot despertar una de les premisses dels dos artistes: “ Una peça ha de ser bella, però alhora possible”, i un treball exhaustiu i depurat en el disseny de cada peça, en la qual no hi ha lloc per a la improvisació, cada una està pensada, estudiada i discutida abans de realitzar-la; el treball en equip, la complicitat i la compenetració artística no ha donat mai cabuda a l’error ni a la sorpresa.
Els dos artistes han treballat sempre amb gres a alta temperatura i sense torn, i elaboren les peces amb motlles que els permet més llibertat en el disseny i la creació. Per aquest motiu tota la seva obra artística despren subtilesa, elegància, depuració en les formes i sobrietat en les línies que allunya cada peça del tractament tosc de la matèria i hi confereix una “aparent” fragilitat. Com vertaders alquimistes, els artistes elaboren els seus propis colors
artesanalment amb pigments i minerals naturals. El color és una part essencial en la seva obra. Aquest, moltes vegades impossible, difícil d’identificar, sempre revesteix la peça amb una iconografia molt particular. Les formes geomètriques, els animals, l’home i un to narratiu present en moltes de les seves peces obres, esdevenen símbols transformats del món interior dels artistes, símbols que conviden a la reflexió, a vegades a la denúncia, al despertar del sentit crític, a l’humor, a la ironia, a la complicitat o a la tendresa. Al llarg de la seva obra el leit-motive ha estat sempre la modernitat, el segle que vivim, l’ara, i han utilitzat sempre un llenguatge contemporani, sigui per reinterpretar altres cultures i altres temps o per mostrar-nos les petites coses de cada dia o la incertesa del futur.
Amb Orígens, Jordi Marcet i Rosa Vila-Abadal enceten una nova etapa dins la seva obra amb peces molt més abstractes, més complexes conceptualment, de marcada aparença escultòrica, que juguen també amb el món pictòric, i amb un discurs artístic modern i compromès.
Orígens neix amb la voluntat de conduir-nos cap a la descoberta de nosaltres mateixos. Amb la ceràmica com a vehicle d’expressió artística, la reflexió sobre l’origen ens remet al passatge bíblic del Gènesi; a través d’una mirada plenament contemporània, els artistes ens desvetllen la resposta a totes les nostres preguntes existencials amb una posada en escena marcada profundament per la sobrietat, la serenor i el joc de clarobscurs i el llenguatge contemporani. Tota la instal·lació està formada per grans plafons ceràmics que pauten un recorregut material i conceptual a l’espectador per “diversos” estadis de l’existència, en una mena de viatge iniciàtic a la descoberta de l’origen de la Terra, de l’Home i de l’Art.
On és l’origen? Nosaltres, espectadors, iniciem el viatge en la foscor i el silenci. Un silenci compassat pel so de la bella melodia que Eleni Karaindrou composà per a la banda sonora de La mirada de Ulisses, de Theo Angelopoulous. El so del silenci marcarà l’inici i guiarà la cadència dels passos en un recorregut físic i espiritiual a la recerca incansable de respostes que donin sentit a la nostra existència. Una llum molt tènue, gairebé imperceptible a l’inici, que gradualment semblarà fer-se més intensa, il·lumina, dirigeix i centra la mirada exclusivament en allò essencial. Tot el demés resta a la penombra.